En aquesta sessió tenim un convidat força especial: Mila von Choviak. Aquesta vegada la persona convidada no és un saxofonista però sí que és algú lligat a la música improvisada, l’art performatiu, a la música clàssica, al teatre i a no sé quantes arts més. Llicenciat en composició, actor i coach de processos creatius en Mila i jo ens varem conèixer a la Always Drinking Marching Bandsobre l’any 2010 on va entrar a treballar de clownfrontman. Després de diverses gires per europa vaig descobrir que no era només un clown: també era un músic que l’any 2004 ja havia guanyat el premi Internacional de música electroacústica SGAE 2004 (amb el nom de Fernando Jobke).
La casualitat (i una separació que el va obligar a buscar pis de forma immediata) va portar a que ens convertíssim en companys de pis a la vora de dos anys, a compartir l’afició pels whiskys fumats i single malt i també escenari en diverses ocasions col·laborant en la formació d’improvisació lliure MIS (Moviment d’Insurrecció Sonora) ja que en Mila fa anys que està explorant les possibilitats de la veu en diversos contexts.
En la vida, com en la improvisació, també hi té un paper molt important l’atzar. Per aquest motiu, en la proposta d’en Mila, alhora que les partitures gràfiques com a element de llenguatge, també hi juga un paper estructural l’atzar, i l’eina perquè es mostri, els daus. Si bé ja sabem que amb l’atzar hem d’estar preparats per entomar-lo i aprofitar el que aquest ens proposa.
Per això la sessió començà amb un petit tast del meravellós i aromàtic Glenmorangie “La Santa” i un llançament de daus per donar sortida al primer enregistrament.
La sessió atzarosa
El procés (tal com explica Mila) neix de la idea de fer alguna cosa amb l’aleatorietat, que no és una decisió intel·lectual de gran volada sinó que respon a la mandra de prendre decisions.Els daus prenien les decisions sobre els sis comportaments que s’aplicaven tant a la veu com al saxo (imitació, sincronia, reexposició…) En alguns casos, com en la imatge de més amunt, responia a una partitura gràfica amb símbols prèviament pactats que els daus anaven decidint la seva execució o no.
Magic D session · sis petites càpsules
I aquí us deixem amb les sis impros que van decidir gravar amb un parell de càmeres reforçant l’aspecte performatiu de la sessió.
Participants
Mila von Chobiak, idea, proposta musical, partitures gràfiques, daus, megàfon i veu.
Lluís Vallès, saxos tenor i baríton, enregistrament i edició d’àudio i vídeo, veu i un parell de “xupitos” de whisky.
Material utilitzat
Micròfons Audiotechnica AT2035 i RODE NT2A, targeta Alesis Multimix8 USB2.0, dues càmeres d’acció xineses de marca desconeguda i dos gots de xupito de l’últim tast de whisky.
Aquest 25 de juny en Jordi Ortiz ens ha deixat. Ha estat dur veure anar-se’n a un gran amic músic amb el que vam establir tants llaços afectius i musicals. El motiu d’aquesta entrada, ja que no és una sessió com les altres del blog, té l’origen en mostrar l’experiment que vam iniciar conjuntament en Jordi i jo i que és l’embrió d’aquest blog.
Els components de de “Zoulan de FeelBand”, d’esquerra a dreta començant per la fila de dalt: Lluís Vallès, Jordi Ortiz a la bateria, Sebas compositor i teclista, no recordo qui al baix, Lucca a la guitarra, Mery a la veu i Anuska al saxo alt.
«(…) La seva trajectòria va començar a Barcelona i l’any 1976 va decidir marxar a Holanda a la recerca de noves experiències musicals i vitals. Amsterdam va acollir l’intèrpret i la seva música durant més d’una dècada: va decidir tornar a la capital catalana el 1988.
Des d’aleshores, Jordi Ortiz va compartir escenari i projectes amb intèrprets nacionals i internacionals com Steve de Swardt, Manel Vega, Ron Wood, Gerard Quintana, Nina Hagen, Elton Dean, Eric Burdon o Ismael Dueñas. El blues, el funk, el rock i l’afro van ser els gèneres en què va sentir-se més còmode, i amb els quals va estar sempre vinculat» (butlletí mensual de l’AMJM nº 133).
Trajectòria en comú
Vam començar les nostres coincidències musicals en un grup que es deia ZouLand de FeelBand, una banda als inicis de la informàtica musical, on el compositor, bon músic i amb tota la bona voluntat del món escrivia música que només les màquines, perfectes subdivisores del temps, podien interpretar. Com passa amb molts d’aquests projectes acaben amb moltes hores d’assaig, una gravació i cap bolo. Tot un despropòsit. Però si més no, serveix per conèixer altres músics.
Amb els jazZTà al 2008: Jordi Ortiz, Rafel Rossell, Gina Martínez. jo, David Micó i Jordi Estruga
Posteriorment ens vàrem trobar als voltants de l’any 2004 a jazZTà, on s’incorporà de forma estable. Jo ja hi era des de l’any 2000. El funk i l’acidjazz, el sentit de l’humor i les ganes d’experimentar era el que compartíem durant les hores de bolos, esperes i carretera. Més de 10 anys va durar la seva estada a la banda fins que al 2014 es va dissoldre definitivament. Durant tots aquests anys també vàrem coincidir en nombroses jam sessions, bandes de blues, de bolos d’hotel, esdeveniments diversos, grups de clònics, i un llarg etcètera de situacions musicals.
Zahorí
No va ser fins el 2010 quan arrel d’un problema de salut d’en Jordi varem començar a fer unes sessions d’improvisació, sense més pretensió que tocar i prou. Jo amb un equip de gravació i uns micròfons que quasi bé no sabia manegar, vàrem començar a gravar una vegada a la setmana des de juny de 2010 fins ben bé febrer de 2011. Després, les sessions es varen començar a espaiar, degut a la feina de cadascú.
Fou tota una sorpresa el resultat, per als dos, la connexió i la capacitat d’entendre’ns. Era prémer “REC” i prou, començar a tocar, el que sortís, sense pactes previs. D’aquest experiment varen sortir parides increïbles, moments que no ens esperàvem. I sobretot vàrem aprendre a deslliurar-nos dels clixés, o si més no, a tocar el que et passa pel cap al moment (qui se’n lliura dels clixés?)
D’aquests moments hi ha desenes de sessions, moltes no publicables, d’altres sorprenents i d’altres en les que no et reconeixes a tu mateix, com qui escolta per primera vegada la seva veu gravada (tothom diu: «Aquest sóc jo?»). En definitiva, la intenció era, simplement, experimentar per a nosaltres. Només varem tenir l’oportunitat de fer dues actuacions en directe, una en el bar “La Llàntia” a Badalona i l’altre en la presentació del llibre “Les Danses de Martí Noy” del poeta Badaloní Martí Noy a l’any 2011. Sortosament, algú va enregistrar l’acte amb la càmera d’un mòbil i el va penjar a YouTube. Us la deixo aquí sota.
I com que a aquest projecte se li havia de posar un nom, aquest fou ZAHORÍ:«Persona que té el do de descobrir el que està ocult, especialment corrents d’aigua sota terra i dipòsits de minerals». Era el que fèiem: cercar espais ocults per descubrir a través de la improvisació, del moment.
Gràcies a aquestes sessions d’improvisació amb en Jordi vaig decidir-me a engegar aquest blog, partint de l’experiència d’enregistrar aquests instants irrepetibles i únics.
Algun temps més tard, en Jordi va començar també a realitzar performances musicals amb Ismael Dueñas,pianista. En Jordi, pocs mesos abans de la seva mort, ens va convocar a l’Ismael i a mi a diverses sessions d’improvisació amb ell, espais que varen generar moments d’inspiració intensos i que agraeixo el regal que va ser l’esforç de reunir-nos, malgrat que la malaltia ja començava a fer estralls al seu cos. D’aquestes sessions hi ha publicat un post en aquest blog: DOV (Dueñas- Ortiz – Vallès).
I res més, la meva intenció era només explicar aquest capítol que varem compartir en la dilatada carrera musical d’en Jordi Ortiz. I també deixar-vos una mica de música perquè pugueu escoltar una tria dels tracks més interessants d’aquest experiment que va ser ZAHORÍ. Espero que gaudiu d’aquests intensos moments.
I en memòria d’en Jordi, gràcies pels moments viscuts i per la música que hem pogut fer junts.
